“Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre, què més en podeu dar en una altra vida? Per això estic tan gelós dels ulls i el rostre i el cos que m'heu donat, Senyor, i el cor que s'hi mou sempre ... i temo tant la mort! Amb quins altres sentits me'l fareu veure, aquest cel blau damunt de les muntanyes i el mar immens i el sol que pertot brilla? Deu-me en aquest sentits l'eterna pau i no voldré més cel que aquest cel blau. Aquell que a cap moment li digué "Atura't", sinó al mateix que li dugué la mort, jo no l'entenc, Senyor; jo que voldria aturar tants moments de cada dia per fer-los eterns a dintre del meu cor! ...
O és que aquest "fer etern" és ja la mort? Més llavors la vida què seria? Fóra l'ombra només del temps que passa, la il•lusió del lluny i de la de prop i el compte de lo molt i el poc i el massa, enganyador, perquè ja tot ho és tot? Tant se val! Aquest món, sia com sia, tan divers, tan extens, tan temporal; aquesta terra, amb tot lo que s'hi cria, és ma pàtria, Senyor; i no podria ésser també una pàtria celestial? Home só i és humana ma mesura per tot quant pugui creure i esperar: si ma fe i ma esperança aquí s'atura, me'n fareu una culpa més enllà? Més enllà veig el cel i les estrelles i encara allí voldria ésser-hi hom: si heu fet les coses a mos ulls tan belles, si heu fet mos ulls i mos sentits per elles, per què acluca'ls cercant un altre com? Si per mi com aquest no n'hi haurà cap! Ja ho sé prou, Senyor; però on sou, qui ho sap? Tot lo que veig se vos assembla en mi ...
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí. I quan vinga aquella hora de temença en què s'acluquin aquests ulls humans, obriu-me'n, Senyor, uns altres de més grans per contemplar la vostra faç immensa. Sia'm la mort una major naixença!”

Autor: Joan Maragall.