Estem començant l’Advent: un temps litúrgic entranyable que ens prepara per acollir en els nostres cors la llum de Jesucrist que apuntava per a tots els homes i dones del món la nit del primer Nadal.
Hi ha una versió mundana d’aquest temps que tanca l’horitzó de la persona: les coses ens sedueixen i tenim la sensació que amb elles esdevenim autosuficients. No cal esperar ningú…
L’Advent cristià, en canvi, ens mou a fer lloc perquè Jesús pugui introduir-se més plenament en les nostres vides. El necessitem. L’esperem. Ell solament ens fa trencar l’estretor d’un món tancat, sense sortida, egoista. Ell ens obre a Déu, el Pare que funda la nostra germanor humana....
Déu és amb nosaltres, si bé, moltes vegades, ens vénen a la boca aquelles paraules del profeta: “Realment ets un Déu que s’amaga” (Is 45, l5). Recentment, glossant aquesta expressió, Joan Pau II ha dit: “Amb aquestes paraules, el profeta invita a reconèixer que Déu actua en la història, fins i tot si no apareix en primer pla. És ell el director misteriós i invisible que respecta la llibertat de les seves criatures, però, al mateix temps, té a la mà els fils de les situacions del món. La certesa de l’acció providencial de Déu és font d’esperança per al creient, que sap que pot comptar amb la presència constant d’aquell que ha fet la terra i l’ha formada, ell que li dóna solidesa” (Joan Pau II, “Els salms i càntics de la pregària de Laudes”, 19).
Reconèixer Déu, present en la nostra vida, comporta bandejar la idolatria, no adorar déus que no poden salvar: “Ningú no és Déu fora de mi”, diu el Senyor (Is 45,21). Per això, juntament amb l’esperança en el Déu vivent, ens cal lucidesa per a alliberar-nos de tants ídols, vells i nous, sovint enlluernadors, que el voldrien substituir i ens enfonsen en la decepció.
No cal posseir un elevat nivell de coneixements religiosos per a entrar en comunicació amb Déu. Tothom té la possibilitat d’adreçar-s’hi per Jesucrist. Es tracta de voler-ho, de fer-se conscient de la pròpia limitació, d’obrir espais de silenci en el nostre interior…, potser de canviar, en les nostres cavil•lacions, el jo pel tu. Aquest tu, ell, que per Jesucrist “il•lumina tots els homes” (Jn 1,9), fa la resta. Diu l’evangeli: “Tu, quan preguis, entra a la cambra més retirada, tanca-t’hi amb pany i clau i prega al teu Pare” (Mt 6,6). Volem invitar tots els homes i dones de bona voluntat a pregar. És un pas capaç de canviar la vida.
La paraula de Déu la tenim en els llibres per ell inspirats, la Bíblia. Us invitem, especialment, a la lectura freqüent dels evangelis, tot recordant el que deia el missatge del concili provincial Tarraconense: “Llegiu més la Bíblia, mediteu-la, pregueu amb ella.” Aquesta lectio divina escau, particularment, a l’esperit d’aquestes setmanes d’Advent. És com un plugim que amoroseix la terra del nostre cor. Lectura, val a dir, acompanyada de reflexió: què m’està dient el Senyor, ara i aquí, amb la seva Paraula? Perquè si no aprenem a respondre a Déu, acabem oblidant-nos d’ell.

  Fragment de la carta pastoral dels Bisbes de Catalunya a l’inici de l’advent de l’any 2002.