aMasquefa

Pàgina principal >> Entrevista >> Alejandra Jimenez Cascón: la bogeria terapèutica

Contacte

Masquefa

General

Plànol del municipi

Article realitzat per: Joaquim Parera

LA LOCURA QUE CURA.

Autora i actriu: Alejandra Jiménez Cascón

Lloc d’estrena: Teatre El Llantiol

Des de fa uns quants mesos (des d’octubre del 2008), al Teatre El Llantiol s’està representant la obra LA LOCURA QUE CURA original de l’actriu Alejandra Jiménez Cascón. Alejandra Jimenez (no confondre amb Alexandra Ximenez de LA FIESTA i LOS SERRANO) es una noia jove, molt jove que va sortir de la seva Sevilla natal buscant fer-se un raconet al món del teatre i mercès a la seva valentia va fer de Federico Garcia Lorca al LORCA ERAN TODOS de Pepe Rubianes.

LA LOCURA QUE CURA es la història d’una noia que s’enamora i l’amor li gasta una mala jugada que la porta a les portes de la confusió i la follia, Alenjandra Jimenez doncs crea una dona que es la contradicció personificada, la contradicció que produeix l’amor i el desamor i com, segons Ana, el seu personatge principal de la funció només pot arribar a la cordura tocant fons, amb la bogeria que cura.

La bogeria de la vida..., es anar cap el pitjor de si mateix i sortir-ne victoriós, s’ha de tocar fons per ressorgir, i com que es molt especial perquè es parla de les obsessions, LA LOCURA QUE CURA va anant sorgint a mida que es creava l’espectacle, tot buscant les obsessions i a mida que m’endinsava en aquesta obsessió vaig trobar LA LOCURA QUE CURA.

La obra essent un monòleg s’allunya de la nova visió que hi ha dels monòlegs en que sovint no son més que una sèrie d’acudits encadenats (sovint dolents)

No es un monòleg del que hi ha avui en dia tipus EL CLUB DE LA COMÈDIA, jo més aviat diria que es un espectacle unipersonal, en el sentit de que és un monòleg perquè jo estic a totes les escenes però no és un monòleg perquè molt sovint hi ha dos personatges en escena o més que interactuen entre si, de fet l’únic en que s’assembla a un monòleg es que només hi ha una persona a l’escenari, però a nivell dramàtic hi ha molts personatges.

Un espectacle que a més es multidisciplinar: té dansa, teatre del grotesc... amb que la actriu demostra que el talent no es una cosa que es guanya sortint a la tele en programes que se suposa que converteix a una colla d’inútils en experts ballarins i cantants.

Vaig tenir la sort de comptar amb l’ajut de Montse Bonet que em va dirigir, que a més ha estat professora meva i es una gran professora de teatre i hem aconseguit que fer servir tots els nostres mitjans (físics) al servei de la història, per poder-la explicar de cap a peus i és multidisciplinar per vàries raons. La primera es per mi, jo soc molt corporal, no veig el teatre sense el cos i per mi el cos es tant protagonista com la paraula, a més em diverteix més quan el cos està implicat i com que es la meva obra m’ho puc permetre, puc fer el que em dona la gana. Jo es que he fet moltes coses de “cos” he fet molt teatre gestual a Sevilla.

En aquest món un actor només se’l reconeix si surt a la tele, un temps difícil per una actriu pràcticament desconeguda que, com moltes, ha passat gran part del seu temps aprenent i esforçant-se?

Depèn del moment que m’ho preguntessis et contestaria una cosa o una altra, la veritat es que ara estic en una època molt fructífera, com si tot el que he anat sembrant ara comencés a donar els seus fruits, sobre tot a nivell interior, com actriu. El treball d’actriu es dur, més que dur es complex, el que passa es que es tant maco i com que tothom que es dedica a això ho fa per vocació. Però el dur de la feina d’actriu es... jo vaig estudiar art dramàtic a Sevilla i clar quan acabes i et trobes amb un títol a sota el braç et preguntes: soc actriu? I ara que faig?, que faré amb la meva vida? Això es molt dur perquè si vols ser actor o actriu t’agrada més per el procés de creació en si, el problema d’un actor es trobar un espai per el seu procés de creació, perquè molts cops has de treballar en altres coses que et poden treure energia la energia que necessites per fer el que realment t’agrada, o potser el procés de creació pot ser molt ric creativament parlant però no t’aporta res a nivell econòmic... es qüestió d’equilibrar per no acabar frustrat.

Sobre la creació de la seva ANA de LA LOCURA QUE CURA va ser el que més dur li ha resultat de crear.

I no només el personatge de Ana, són set personatges en total i... bé, qui vegi l’obra pot dir que Ana es el que més s’assembla a mi, però realment va ser el darrer que li vaig trobar el punt, perquè realment Ana es l’ànima de la obra, es la protagonista i es amb qui el públic ha d’empatitzar, si no connecta amb Ana no pot seguir la resta de la història i desconnectaria i l’important es que comprenguin a la Ana, que visquin tota la seva aventura a través d’ella, la perplexitat, el dolor, la passió... tot. Ana no esta sola a l’escenari, de fet està acompanyada per set personatges més. Ana, Miquel, la meva mare, la meva psicòloga, la meva psicòloga pirada, Paco, Roberta, la presentadora... mira ja en porto vuit, que me’ls estimo a tots, sinó, no els hauria posat, fins al Miquel que em fa passar les mil i una, de fet també va ser un repte donar vida a en Miquel, no fer-lo quedar com el dolent, a més jo soc la única actriu, jo faig d’Ana i de Miquel hi l’havia de recrear d’una manera que la gent el pogués comprendre i que s’oblidessin que era una actriu qui l’interpreta, realment la història d’Ana i Miquel es el més important. Com s’enamoren, la seva convivència junts, el que comparteixen... i això s’ha de veure real.

Però perquè s’ha de veure aquesta obra? Una actriu semi desconeguda, en un teatre petit a un racó del barri del Raval... doncs perquè es una obra divertida, honesta i amb una actriu que dona a l’espectador i amb moltes ganes un trosset del seu interior. Una obra que te el que fa falta per gaudir d’un bocí de bon teatre

Passar-ho be, desconnectar, es una tragicomèdia, que es un gènere que m’agrada molt, tant com espectadora com actriu, poder viure una tragèdia mitjançant el riure, que darrera el riure i hagi un... quina angoixa deu meu! Quina cosa tant trista

Encara no hi ha comentaris ... i si hi dius la teva?