Vaig donar a llum ara farà un any a l’hospital de Martorell, i no va ser precisament una “hora curta” sinó que el meu part va durar aproximadament 18 hores, i no en tinc gaire bon record i no tan sols per la durada i els dolors del part, sinó pel tracte que vaig rebre per part del personal sanitari.
El fet es que vaig trencar aigües sense estar de part i segons les comadrones estava molt “verda”. Les hores anaven passant i les sensacions cada vegada eren més intenses: l’angoixa, la por, la incertesa i l’esgotament es van anar apoderant de mi, però això no va ser el pitjor sinó el tracte humà, o millor dit “no humà” de la comadrona de torn, que amb molt poc tacte anava “controlant” la situació, i que després de molt insistir-li va deixar entrar al meu marit, gairebé com un favor…
Finalment, després de 15 hores i entre diversitat d’opinions de comadrones i ginecòlegs el metge va decidir practicar una cesàrea ja que la criatura no estava ben col•locada…
Una de les comadrones va a avisar a la meva familia dient que “les coses havien cambiat” amb una delicadesa tal que a la pobra de la meva mare de què li agafa un infart…en fi…un bon ensurt que es va endur…
Van fer marxar el meu marit i em van obrir. Després de patir una cesàrea amb dolor, cosa que no hagués passat si haguéssin esperat que la segona dosi d’anestèsia hagués fet efecte, va néixer el meu nen al qual em van deixar veure a la distància durant 2 segons i seguidament s’el van endur…però…”perque no m’el deixen agafar????!!!..bé…ara em pujaràn i el podré abraçar…”.
Però no. Sense informar-me de res em van traslladar a una sala i durant aproximadament 3 hores, vaig estar sola, amb una enfermera que venia de tan en tant, mentres el meu nen i la meva familia m’esperaven a planta…una tortura…
Sé que no sempre és posible tenir un part de pel•lícula i que d’això el personal sanitari no en té cap culpa, però amb el temps i escoltant altres experiències similars te n’adones que no només em van allargar el patiment sinó que el tracte que vaig rebre va ser poc humà, poc delicat, amb poca informació, no el tracte que ha de rebre una dona a punt de ser mare i que necesita tota la tendresa del món.
Em dol que un moment tan important de la meva vida el recordi amb aquest gust amarg i amb aquest sentiment d’impotència. Sort que aquest record em queda borrós al veure el somriure del meu fill, però encara en alguna nit d’insomni em seguéix invaïnt la meva ment…
Escric això per d’alguna manera reivindicar el dret a un part més digne, que les que estàn a punt de donar a llum no són només panxes grosses sobre una camilla, i perque si algún dia decideixo tenir un altre fill hagin cambiat les coses a l’hospital de Martorell.
Anna, mare del David.
| 
Desembre
