El Club Excursionista Anoia compleix amb el seu projecte de creuar els Pirineus a peu de mar a mar.

El passat dia 10 d’agost, el club masquefí tocà aigües cantàbriques a l’arribar al Cap d’Higuer  (Higuer Lurmuturra) a Biscaia. Aquest ha estat un projecte d’anys i que s’ha anat complint poc a poc i any rere any, amb l’objectiu de gaudir de cada indret per on es passava; els paisatges, la gent, els pobles, els costums, els cims..... Cada any un tram, i així anar fent.

Partint des del Cap de Creus, el Club Excursionista Anoia ha anat creuant els Pirineus en tota la seva amplada. Primer va ser el Pirineu Català amb els paisatges marítims de l’Empordà així com els boscos d’alzines sureres, les fagedes Garrotxines, les valls del Ripollès a la tardor, els contrastos d’altura de La Cerdanya, les impressionants valls andorranes fent pont des del Comapedrosa (2943mts) a la Pica d’Estats (3143mts) al Pallars Sobirà i creuant la grandesa del Parc Nacional des de Sant Maurici fins a Aigüestortes a la Val d’Aran.

A partir d’aquí, el GR11 o La Transpirinenca, agafava un altre caire i calia una programació molt més seriosa. L’objectiu era molt clar: posar la directa i arribar al Cantàbric en pocs anys. Així que s’iniciava el tram més impressionantment immens: el Pirineu Aragonés. Es creuarien els parcs de Posets-Maladeta, el d’Ordesa y Monte Perdido, la Selva de Oza.... on l’aigua seria la gran protagonista. Poblets i llogarets inoblidables com Pineta i la pared que caldria salvar per arribar al Coll d’Añisclo, coronar el pic de Monte Perdido (3355mts), la cascada de la Cola de Caballo, la impressionant esquerda a la Terra que representa el Cañon de Añisclo....les valls de Aínsa, de Ara, de Tena, de Hecho, de Ansó.... o poblets fantàstics i llocs de pas com Bielsa, Torla, Sallent de Gàllego, Panticosa, Canfranc, Candanchú, Hecho, Ansó.... i així fins arribar a la vall del Roncal a Navarra (Nafarroa).

Rocal, Salazar, Aezcoa, Quinto Real, Leitza i Bidasoa; Travessar Navarra va significar, potser, endinsar-se en els poblets més rurals de tota la travessia. El contacte humà amb la gent de la terra i la identitat de cada lloc es magnificà amb la seva agradable acollida. El canvi de l’alta muntanya per la convivència entre excursionistes i nadius navarresos va resultar molt agradable. Bonics poblets on la música ambiental de l’euskera com a parla originària i tot l’esmentat anteriorment feia imaginar que el temps i el lloc havien sofert un canvi substancialment positiu. Otsagabia, Iriberri, Auritz, Eugi, Elizondo, Etxalar, Bera de Bidasoa... tots ells fantàstics llogarets. En tots ells es van poder viure i compartir grans moments.

El darrer tram va ser el d’haver de travessar el curt territori del nord d’Euskadi. Els excursionistes van decidir partir en dos la darrera etapa per poder-ho realitzar juntament amb els familiars que es van desplaçar fins allà per compartir el moment de l’arribada al mateix temps que els cobririen logísticament. Així que a l’ermita de San Marzial es conformar el “grup”. En aquest indret es pot observar una perspectiva aèria fantàstica d’Irun, Hondarribia i de tota la badia de Txingudi amb el riu Bidasoa fent de frontera amb el País Basc Francès, i amb Hendaye a primer terme.

La darrera jornada de només 10 kms, es va realitzar amb molta tranquil·litat però amb una gran il·lusió. Aturada per esmorzar, aturada per uns pinchos, fotos i més fotos i al final a la recerca del punt geogràfic que donava fi al projecte. Un final emotiu no podia haver estat d’una altra manera que fet en família. Dinar al costat mateix del Far d’Higuer i, a la nit, passeig i sopar de fi de festa a Hondarribia dins de la Semana Grande i brindant amb un bon Txacolí per acabar amb una passejada al costat del mar.

Han estat moltes les persones que han participat d’aquest projecte com a excursionistes en les diverses etapes des del seu inici. Mentre unes han participat en una sola etapa, d’altres ho han estat en moltes d’elles. També ho han estat aquelles que hi han col·laborat a nivell logístic i que sense elles no hagués estat possible realitzar moltes de les etapes que el GR11 proposava i/o exigia. També, les famílies d’aquells que no han faltat a la travessia, al menys en els darrers set anys, per la seva paciència i posant les seves vacances a disposició d’aquest projecte.

El Club Excursionista Anoia vol agrair a totes elles i ells qualsevol paper que s’hagi desenvolupat durant la realització del GR11, perquè TOTS hi han estat protagonistes i han aconseguit fer realitat La Transpirinenca del Club Excursionista Anoia. TOTS ells son GR11. TOTS, han fet possible el somni d’algú.

MOLTES GRÀCIES.

(Les fotografies que s’adjunten a aquesta crònica son un petit recull de la part humana d’aquestes darreres etapes realitzades aquest estiu)

(Alguns detalls, dades, sensacions i sentiments més queden descrits en el Diari de Ruta privat. D’altres sentiments restaran guardats en el cor d’uns pocs)