Tot i que la boira es feia present durant el trajecte de l’Anoia fins al Ripollès, això només va servir perquè aquesta aproximació en cotxes al punt de partida de la caminada dibuixes un paisatge immillorable. La boira, les muntanyes enfarinades de neu al fons i una tardor exuberant, prometia una excursió amb un atractiu molt especial.

La jornada s’inicià com no podia ser d’una altra manera a l’hostatgeria del Santuari del Montgrony, amb unes torrades i unes truites a la francesa. No, de vi, res de res! Tampoc calia abusar abans de caminar!

L’hostatgeria del Montgrony, actualment renovada i amb una oferta de benestar dins d’un entorn natural immesurable, fa de bon gust quedar-s’hi a passar un cap de setmana i deixar-se portar pels consells dels seus hostalers. Al tenir a prop poblacions com Castellar de N’Hug amb el naixement del riu Llobregat i la Pobla de Lillet, o els accessos propers per un costat cap a la Cerdanya i Andorra, i per l’altre cap a Ribes de Fresser, Queralbs i la vall de Núria o fins i tot Setcases i Vallter, la serra del Montgrony es situa en un punt on pràcticament només s’hi apropen boletaires per veure quants bolets cacen. El fet de que el turisme quedi a una certa distància fa més atractiu aquest llogaret.

Allà doncs, s’inicià la caminada per les terres del Compte Arnau. Ascendint l’escalinata situada a l’esquerra de l’hostatgeria, a la seva meitat es troba el santuari de Nostra Senyora de Montgrony construït sota la pedra de la cinglera. Els caminaires visiten el seu interior on es pot observar la imatge de la Mare de Deu, anomenada “de la Llet”. Seguin escales amunt s’arriba a l’església de Sant Pere de Montgrony. Un cop allà, s’agafà el camí del Mal Pas que els portà per sota mateix de la cinglera fins a agafar una pista ample i transitable. Primer objectiu: Castellar de N’Hug.

Fins a aquest poblet tant pintoresc, conegut i reconegut pels seus embotits, formatges, croissants gegants i perquè alberga les fonts del riu Llobregat, el camí transcorre pels colls de Maians i pel de Can Torre, i per sota dels cims que marquen la carena en alçada al nord com el Costa Pubilla, L’Emperadora i el Pedra Picada. Creuant boscos de boix grèvol, roures, faigs i pins també es passaria per l’ermita de Sant Joan de Cornudell on toparen amb una altra caminaire ben trempada; la Rosa Boixaderas. Amb la Rosa, de 79 anys, s’impartiria una petita conversa, amena i plena de vida.

Arribats a Castellar de N’Hug (Berguedà), s’entraria per un dels seus carrers principals fins a l’església, que també visitarien. Després d’una estoneta tastant diversos formatges i embotits en una de les botigues més conegudes, el grup decidí baixar a visitar les fons del Llobregat i dinar una vegada haguessin acabat la totalitat del recorregut plantejat.

Tant Castellar de N’Hug com les fonts, son dos llogarets que ningú hauria de deixar de visitar sovint. Tot i el turisme que s’hi aplega, aquest és un entorn on un s’hi sent més català que mai. Quan l’aigua del Llobregat veu per primer cop la llum quant flueix de racons i raconets i forma aquelles primeres cascades on la puresa d’aquella aigua no la recuperarà mai més en el seu recorregut, a un se li fa estrany que el Llobregat que estem acostumats a veure pugui néixer en aquell petit indret de la nostra terra.

Fonts avall i fonts amunt, ara tocaria dinar, realitzar alguna compra de formatge i tornar cap al santuari del Montgrony a recuperar els cotxes. Per això es comptava amb en Máximo, taxista de La Pobla de Lillet, que durant el recorregut feia grans esforços per a portar una part de la conversa en castellà quant algú del grup es dirigia a ell en aquesta llengua.

Per a acabar una jornada rodona, res millor que entaular-se una petita estona al bar de l’hostatgeria del Montgrony i fer un beure. Però res podia acabar millor si no s’haguessin retrobat a la Rosa Boixaderas al bar del santuari !!! La Rosa, que acompanyava a la seva família que volien pujar fins a l’ermita, va preferir quedar-se amb nosaltres a petar la xerrada. Una vegada més, la Rosa es va guanyar el cor del grup excursionista parlant amb una força espectacular de la seva terra, de la seva llengua i també de la seva amiga Ma. Carme Junyent i les seves converses universitàries.

Bé,  conèixer a la Rosa i acabar asseguts a taula conversant amb ella, va ser la cirereta del pastís a una excursió que el grup recordarà i que ben segur els farà tornar a aquelles terres del Compte Arnau.