Full parroquial 17 de març de 2007

LA BELLESA DEL VITRALL,
HARMONIA EN LA DIVERSITAT.

Gràcies a Déu no som iguals: som diferents. Certament som semblants, però no idèntics. La creació no va ser una operació clònica. També la humanitat, des dels orígens. Així ens podem estimar i constatar que l’amor entre les persones és una mena de joc de donar i rebre al temps oportú. No és el joc de donar sempre, la qual cosa donaria pas a l’orgull de creure’s superior als altres. Tampoc és el joc d’haver de rebre sempre, la qual cosa ens convertiria en pidolaires egoistes. Com que som diferents descobrim que no hi ha ningú que sigui perfecte, ni ningú que sigui mancat de tota qualitat. Necessitem complementar-nos amb respecte, generositat i esperit de servei.
Si ho expressem amb el llenguatge dels colors tant la humanitat com la mateixa naturalesa som d’una gran riquesa cromàtica. Lluny de ser un món gris i trist, som una pintura lluminosa i joiosa, capaços de rebre la llum dels altres i projectar la nostra llum als que tenim a la vora. Trobem una altra vegada la correlació del joc de rebre i de donar: rebem la llum i així esdevenim lluminosos capaços de fer llum, il•luminar els altres. La opacitat no és la nostra condició, som captadors i transmissors de llum.
En l’Església de Jesús i amb ell som llum, individualment i col•lectivament, comunitàriament. El baptisme ens va il•luminar i som exhortats a brillar enmig de la fosca del món i a no amagar la llum d el Senyor que hi ha en cadascú de nosaltres, sinó a posar-la en un lloc ben alt i vistós perquè la seva resplendor es difongui per tota la casa –tota l’Església- i puguin beneficiar-se tots els que hi viuen.
En entrar en les grans catedrals gòtiques quedem amarats per la llum multicolor dels vitralls. Si els mirem ben bé hi veurem diferents figures, que com una mena de catecisme –evangelium pauperum: l’evangeli dels pobres, els que no sabien llegir- ens apropen als misteris de la vida del Senyor o dels sants. Aquests vitralls són com finestres obertes al més enllà.
L’obra del vitraller és una tasca de recerca, selecció i composició. Recerca dels vidres i els colors, selecció de les peces adients de cara a la composició del vitrall. Generalment les peces que el vitraller sol escollir són vidres més aviat petits. Amuntegats en el taller de l’artista no causen cap emoció. Col•locats però al lloc adient en el vitrall composen la imatge que ens atreu amb la seva bellesa. Ens atreu i ens il•lumina, il•lumina la nau de l’església tot donant-li aquell to que convida a la reflexió i la pregària.
Els vitralls d’una església no tenen llum pròpia, la reben del sol que brilla a l’exterior del temple o d’algun altre focus lluminós extern, i se n’aprofiten per complir amb el seu servei: i omplir de llum l’interior de la nau. El sol, ens dirà l’Apocalipsi, és l’Anyell que ha estat immolat i ara viu i il•lumina tots els f i dels de la seva i nostra Església.
De nit els vitralls sembla com si desapareguessin. Diríeu que han tancat els ulls i no hi veuen ni deixen veure res. Però si en l’interior de la nau hi ha alguna celebració, la seva llum forta o tènue, travessa els vitralls i es projecta a l’exterior. Potser sigui l’hora de la missió: fer que la llum de la comunitat Església brilli enmig de la foscor del món. Tots som responsables i coresponsables que la llum de la comunió de l’Evangeli estigui sempre encesa de cara endins i de cara enfora.

Josep Maria Aragonès.