LA RECERCA DE DÉU EN EL COR DÈBIL.

“Déu està present en tots els éssers, o més ben dit: Déu és presència. En tots per sempre. El pastor meravellat davant de la posta de sol; el nen que somriu a un desconegut; el desconegut que, embruixat, li diu gràcies, res més, solament aquesta paraula: gràcies. Tot això són signes.
La mirada de Déu acaba de posar-se en la mirada del pastor, del nen, del desconegut. Allí hi ha el secret de secrets; el creador dels tres-cents deu móns que formen l’univers, el ser infinit i etern, el rei sobirà que domina en tot el que apareix i desapareix, s’amaga en el cor de l’home com a domicili privilegiat...
Tot home és santuari viu, testimoni i veí de Déu, i associat de Déu... Déu és rei, i l’home és el seu sacerdot, el seu emblema, el seu príncep. L’home és santuari, i només a ell li correspon obrir-lo a Déu...
Déu resideix on se’l deixa entrar. El seu lloc preferit no és un palau d’or ni un edifici de marbre, sinó el cor humà, dèbil i vulnerable; el cor que pateix i gemega - o calla -, que estima, que és capaç de cridar i de guardar silenci a la vegada, de perdre l’esperança i d’esperar, de riure i de plorar, de témer la justícia divina i d’invocar-la; és a dir, de reconèixer que Déu és, al mateix temps i per les mateixes raons, rigor i compassió, proper i llunyà, pare i jutge”.

Autor: E. Wiesel.