Hi ha obres de teatre per riure, per plorar, per emocionar-se.... i també hi ha per quedar-se sense respiració. Això em va passar a la sala Beckett veient la obra IMATGES GELADES de Kristian Smeds i dirigida per Alicia Gorina, després d’un començament en que una nena no-muda interpretada per Mireia Gubianas capta en Video les intimitats de tots els personatges-actors en les seves cases gàbies, apareix un personatge poderós, el de la mare, una mare soltera interpretada en tota la seva grandesa, fragilitat i misèria per una magnífica Maripau Pigem en un paper que realment fa por i llàstima, la mare es un esser amargat per una vida que no te, per unes expectatives vitals no acomplertes i un pressent desesperant que amenaça eternitzar-se, es una dona que viu en un estat natural d’odi; odi en vers el mon, la feina, els fills, els seus amants, ella mateixa i fins i tot la vida, veure aquella interpretació, aquells minuts em van glaçar l’anima, em feien venir por, veure-la en tota la seva fragilitat i amb la fúria als ulls i la veu, en els gestos, aquell ganivet que mai deixa, ni per menjar, ni per veure, ni per ballar, ni per cardar... perquè aquella dona ja no s’en recorda del que es fer l’amor, ara es limita a estar amb amants ocasionals, sense cara i sense memòria, i així es tot el que l’envolta, les seves filles son no només el fruit de les seves relacions, també son el fruit de la seva vida i la seva manera de veure i tractar el mon, ella no vol que el mon sigui amable per poder justificar la seva amargor i això o encomana a les seves filles que desconeixen el significat d’un somriure i de la paraula amor.

Així tant la seva filla no-muda com la adolescent interpretada per Anna Alarcon es trobaran tancades de per vida en un cercle viciós que sembla que no els donarà altra sortida que o be morir o simplement fugir de casa seva, acte que comporta un càstig gairebé diví ple de dolor i que en farà d’ella primer una víctima, però amb el temps s’anirà convertint en la viva imatge de la seva mare heretant la seva amargor i odi.

El cercle es tanca, els homes marcats per el seu passat, el seu desconeixement de la humanitat i el seu menyspreu i desesperació marquen el camí que han de seguir aquestes dones que han arribat a un punt en que l’amor per si mateix ja les fa por.

Una gran obra, uns grans actors i un bon grapat d’imatges i ànimes gelades.

Joaquim Parera