Institucions i partits polítics recorren sovint a les persones per justificar les seves actuacions, però s’hauria d’esbrinar si fan servir la persona com una finalitat en si mateixa o simplement com a excusa o instrument de la seva propaganda. Només ho podrem saber si tenim clar el concepte, què és i que representa la persona i quin paper juga en el món d’avui. Mounier és un dels autors fonamentals del personalisme, un pensament, una filosofia, un moviment que posa la persona, la integritat de la persona, en el primer pla de la reflexió, de la vida i de l’acció. Mounier recull totes les coses positives del pensament modern, però ja en el primer editorial d’Esprit, la revista que va fundar com a punta de llança de la seva lluita, l’any 1932, dirà que hem de “refer el renaixement” perquè té una taca original que s’ha estès després al llarg de la Modernitat i de la postmodernitat: l’ individualisme. El seu pensament és avui tant o més viu i actual que en la seva època.
Mounier comença el “Manifest al servei del personalisme” parlant d’una civilització burgesa i individualista i situa l’individu, ja sigui heroi o burgès, com a signe de decadència. L’ individualisme pot acabar en un ridícul narcisisme o una simple cultura de la reivindicació, de l’exigència constant de drets i bens, de privilegis i d’oportunitats. L’individu s’ha reclòs en un “jo” tancat, isolat, egocentrista; per contra el “jo” de la persona no pot viure sense l’altre, necessita un “tu”, necessita els altres, es converteix en un nos-altres. El nosaltres de la persona no és una simple col·lectivitat, no està inclòs en el concepte positivista de la societat que considera erronis els plantejaments individualistes i que afirma que l’home pròpiament dit no existeix, només pot existir la humanitat. La persona no serà l’individu aïllat però tampoc es pot fondre en una totalitat social sense cap valor personal.
El personalisme de Mounier significarà una tercera posició: la persona no és individu ni col·lectivitat, és un jo i tu que ha de conformar un nosaltres de la comunió i de la comunicació interpersonal en comunitat. La persona, potser més ben dit, les persones, no poden ser massa, simples instruments o mitjans, no es poden supeditar a cap totalitat, es digui tribu, terra, nació, societat o estat. El personalisme, el seu nom ho indica, és el contrari d’allò impersonal que té moltes maneres de manifestar-se però que sempre serà deixar-se arrossegar pels corrents contradictoris d’una societat líquida ( en paraules de Zygmunt Bauman); submergir-se en l’anonimat d’una massa social dirigida a distància per interessos ideològics, partidistes o econòmics. En el món impersonal no hi ha responsabilitat, no hi ha autenticitat, no hi ha veritable llibertat, és una evasió de l’esforç per refugiar-se solament en les platges hedonistes de la diversió i el consum. El personalisme dirà que no es tracta d’individualitzar una cosa seriada, d’introduir subtils diferències en cada exemplar; la persona és singular, és única, és un absolut en si mateix. La super-individualització del món feliç de Huxley és l’antítesi d’un univers personal, doncs allà on tot s’organitza res es crea, res juga l’aventura d’una llibertat responsable. Fa de la humanitat una immensa i perfecta guarderia.
Hem de superar la despersonalització a que ens porta la civilització actual, per recuperar el valor de la integritat de la persona. Qui vulgui aprofundir en aquest pensament, en tindrà ocasió en el cicle de conferències que els dimarts 13,20 i 27 d’aquest mes de novembre, a 2/4 de 8 de la tarda, es fa a la Casa de Cultura de Girona, sobre “El personalisme d’Emmanuel Mounier: reflexió i compromís en la perspectiva actual i de futur”.
Joan Paredes Hernàndez
Responsable del Grup “Persona i Comunitat” 
Maig
