En esperança hem estat salvats’, diu Sant Pau als romans i també a nosaltres. Segons la fe cristiana, la «redempció», la salvació, no és simplement una dada de fet. Se’ns ofereix la salvació en el sentit que se’ns ha donat l’esperança, una esperança fiable, gràcies a la qual podem afrontar el nostre present: el present, encara que sigui un present fatigós, es pot viure i acceptar si porta a una meta, si podem estar segurs d’aquesta meta i si aquesta meta és tan gran que justifiqui l’esforç del camí. Ara bé, se’ns planteja immediatament la pregunta següent: però, de quina mena ha de ser aquesta esperança per a poder justificar l’afirmació que a partir d’ella, i simplement perquè hi ha esperança, som redimits per ella? I, de quin tipus de certesa es tracta?...
En efecte, esperança és una paraula central de la fe bíblica, fins al punt que en molts passatges les paraules fe i esperança semblen intercanviables. Així, la Carta als Hebreus uneix estretament la «plenitud de la fe» amb la «indefectible esperança que professem». També, quan la Primera Carta de Pere exhorta els cristians a estar sempre a punt per a donar una resposta sobre el logos —el sentit i la raó–— de la seva esperança, esperança equival a fe. El fet d’haver rebut com a do una esperança fiable va ser determinant per a la consciència dels primers cristians, com es posa de manifest també quan l’existència cristiana es compara amb la vida anterior a la fe o amb la situació dels seguidors d’altres religions. Pau recorda als efesis que abans de la seva trobada amb Crist no tenien en el món «ni esperança ni Déu».En el mateix sentit, els diu als de Tessalònica: «No us entristiu com fan els altres, els qui no tenen esperança». En aquest cas apareix també com a element distintiu dels cristians el fet que tenen un futur: no és que coneguin els detalls del que els espera, però saben que la seva vida, en conjunt, no acaba en el buit. Només quan el futur és cert com a realitat positiva, es fa suportable també el present. D’aquesta manera, podem dir ara: el cristianisme no era només una «bona notícia», una comunicació de continguts desconeguts fins aquell moment. En el nostre llenguatge es diria: el missatge cristià no era només informatiu, sinó performatiu.
Això significa que l’evangeli no és només una comunicació de coses que es poden saber, sinó una comunicació que comporta fets i canvia la vida. La porta fosca del temps, del futur, ha estat oberta de bat a bat. Qui té esperança viu d’una altra manera; se li ha donat una vida nova. Però ara es planteja la pregunta: En què consisteix aquesta esperança que, com a esperança, és redempció? Doncs bé, el nucli de la resposta es dóna en el passatge abans citat de la Carta als Efesis: abans de la trobada amb Crist, els efesis estaven sense esperança, perquè estaven en el món «sense Déu». Arribar a conèixer Déu, el Déu veritable, això és el que significa rebre esperança.