M’he permès la llibertat de dirigir-vos les meves reflexions sobre la incidència de la Fe en la societat que vivim. Durant el concili Vaticà II, veritable renovació de l’Església fruït de l’Esperit, és va fer famosa aquella frase – obrir-se als signes dels temps -. L’Església havia d’anar responent a les aspiracions i necessitats de la societat. Doncs la Fe no és quelcom que assegura el cel amb actes de pietat sinó que hom la de viure encarnat en el propi temps; entorn i situació en la que viu. I això no va ser veritat només fa quaranta anys sinó que constantment l’Església i els cristians ens cal estar atents amb els signes dels temps presents en la societat. M’he permès d’assenyalar dos tendències socials, en si relacionades, que no fan fàcil viure la Fe.
Estem en un temps on és valora el subjecte per damunt de l’objecte, la persona individual enfront la col•lectivitat, el dret als deures. I això no és perquè si sinó que és la reacció a un temps, ja passat i caduc, on el col•lectiu polític, social i les institucions, també l’Església, deien als altres el que estava bé o malament. Eren les úniques vetlladores de moralitat. Aquest model va esclatar fa quaranta anys per a recordar-nos el valor essencial de la llibertat personal. Però potser ens hem anat a l’altra extrem. Compta molt poc el que és social i cada vegada hi ha menys persones que formen part d’associacions i de col•lectius. És evident que hi ha un excés d’individualisme. I això fins i tot afecta a la fe cristiana. Quants ens venen a dir que ja creuen a la seva manera i no necessiten de l’Església?. Potser ens cal descobrir la complementarietat entre el que és social i personal. Doncs també avui enmig de tot tipus d’opinió, bombardejades des dels mitjans de comunicació i dels que els controlen, necessitem discernir i ser-ne crítics quan cal. I ens és difícil si no tenim una opinió clara i raonada sobre el que més es importa per a nosaltres i per als altres. Nosaltres necessitem per un costat ser valorats personalment i per un altra pertànyer a aquells col•lectius que tenen els mateixos fins i creences i que volen així donar resposta al que la societat viu. I això no vol dir que en aquests col•lectius no hi hagi pluralitat sinó que en el que es fonamental resten units. Per això avui als cristians ens necessari formar part d’una Església que perquè creu, celebra. I la millor manera d’expressar-ho és participar en la trobada en la que Crist ens reuneix a tots cada Diumenge, l’Eucaristia.
Una Església que celebra és una Església que estima. Es a dir en que els seus membres van més enllà dels seus petits problemes i necessitats i és posen al servei dels altres, en especial dels més pobres. I això està relacionat, no podria ser d’altra manera, amb la nostra societat. L’individualisme en el que vivim porta a l’egoisme i al narcisisme. A preocupar-se només per un mateix i així anar resolent les pròpies necessitats. L’entorn, l’altra, està en funció del mi i dels meus criteris subjectius. I això no és quelcom de poca importància sinó que porta com a conseqüència un afebliment en l’estimació d’uns envers els altres. Una societat on el valor màxim és la persona i els seus drets és una societat que ha de tenir com a deure principal l’amor. I l’amor no són només paraules boniques sinó porta a actuar més humanament, més evangèlicament. Que el do de l’Esperit ens faci descobrir l’amor més gran, el de Déu manifestat en Jesús. “Ningú no té un amor més gran que el que dona la vida pels seus amics”.
Mn. Ricard Hernández, rector.