Diumenge 13 de març, tal i com havien anunciat tots els serveis de meteorologia del país, no ens va ploure gens ni mica, als bastoners. El matí s’havia aixecat mandrós, amb un cel mig esvalotat de núvols buits, grisos i mig malalts encara de la vomitada d’aigua que havien deixat anar sense treva el dia abans.
La Direcció de la cercavila en la qual havíem estat cridats a participar ens havia citat a les 10h. en la Plaça de Cal Font, aquella de darrera els cinemes Kursaal d’Igualada que tothom, o casi tothom, coneix com “la de les tisores”. Si entreu a la web dels bastoners i veieu la fotografia de grup que ens vam aquell dia entendreu perquè li diuen així aquesta plaça.
Tots els balladors vam arribar al mateix moment; talment com si ens haguéssim posat d’acord per aparcar al mateix lloc del Passeig Jacint Verdaguer de la capital de la comarca. “Bon dia”, “Sort que no ens ha plogut” “Uix!, Què fàcil d’aparcar”, “Es per aquí per on hem d’anar”... En un moment hi vam ser al lloc convingut i fins ens va donar temps a assajar un parell de balls abans d’entrar al Teatre Aurora, en la mateixa plaça, lloc on els balladors s’haurien de canviar de roba. Abans, però, la Direcció de la cercavila havia disposat una taula amb pisos de coca esponjosa, de pinyons i sucre, acompanyada de peces de xocolata amb llet que els nens i els pares van tastar repetidament.
S’hi havia congregat una mostra prou heterogènia de les labors de cultura populars de la comarca: gegants, capgrossos, majoretes (ara en diuen twirling, de les mosses amb minifaldilla, barret de capità d’exèrcit napoleònic i vareta malabar entre els dits), a més de falcons, una banda de música uniformada, castells i, com no, bastoners. Concretament en això darrer, a més dels de Masquefa, també hi havia els de Copons.
La cercavila va engegar més o menys puntual, i els bastoners desfilàvem lluny dels cops de bombo de la banda i dels gegants, cosa que ajudava a fer-nos sentir els bastons i els instruments. Vam desfilar per la Rambla i els carrers principals d’Igualada i vam participar les colles Oficial, els membres de Segon i els quatre de Primer any. En total érem dotze bastoners i vam poder fer el Ball Nou Florit i la Pastoreta de dotze balladors. Per la resta de balls anàvem posant i traient els bastoners de Primer del rotlle de dansaires. Donat que els de Segon any coneixen tots els balls de la Colla Oficial, vam poder fer tots els balls del repertori (15 en total), àdhuc el de la Colla Oficial i el Pericó Vell-Nou. En aquest darrer val a dir que de les tres vegades que el vam ballar només una ho vam fer satisfactòriament, i és que cal entrenar-lo encara més.
El més positiu de la jornada va ser que vam ballar tot el que vam voler i que els dos darrers balls en la Plaça de l’Estació Vella, on finia la cercavila i es congregava la major part del públic que va assistir a l’acte, van sortir d’allò més bé: a pesar del cansament dels balladors, l’engrescament general, la gana, els cops als dits i mil i una foteses més que us podeu imaginar.
Cap a dos quarts de dues del migdia ja tornàvem cap a Masquefa.