El Club Excursionista Anoia corona el cim del Pedraforca (2506mts) en una jornada ben assolellada. Aquest no era un Pedraforca més, si no un Pedraforca destinat principalment a aquelles persones que tinguessin algun dubte en les seves possibilitats per aconseguir una fita d’aquestes característiques i el Club Excursionista Anoia posava al seu abast la possibilitat d’aconseguir-ho.

El club masquefí plantejà des de bon principi una jornada llarga i tranquil·la per assolir aquest objectiu facilitant així l’èxit de la sortida. Sortint a les sis del matí des del local excursionista i complimentant la totalitat del grup a la vila de Sallent, punt de trobada amb la resta de participants arribats d’altres indrets, aquests es traslladaren a la comarca del Berguedà, concretament a la població de Saldes, on es troba enclavat aquest massís tant impressionant i identitari de la nostra terra. Desprès de fer un cafè, el grup es disposà a iniciar l’ascensió des de l’aparcament situat prop el mirador de Gresolet.  Als quinze minuts ja s’havia guanyat el punt on està situat el refugi Lluís Estasen. A partir d’aquí la pujada ja no s’acabaria fins a culminar el cim. Mentre, els boscos acompanyarien al grup i a la gran multitud de persones que s’havien apropat al massís per intentar aconseguir el mateix objectiu. També s’observarien varis canvis en les marques pintades als arbres i pedres indicant la ruta tradicional al cim amb altres marques afegides que en alguns moments confonien als caminants; la de la cursa trail nocturna, la de Pedraforca 380º,..... Sobradament, el massís es veu altament degradat. Ja no només per aquestes rutes i curses de muntanya, culpables en contradir la necessitat de regeneració del terreny del massís amb la de potenciar el turisme al mateix temps, si no també amb l’accés incontrolat d’excursionistes i persones que s’aventuren a fer cim amb la inconsciència i desinformació de la realitat i la seguretat. Però bé, més que una muntanya, el Pedraforca se sembla cada dia més a Les Rambles de Barcelona. És una llàstima que les entitats i administracions implicades no facin res al respecte per a controlar aquest accés massiu, tot i haver efectuat una acció insuficient en el tram de baixada per la enforcadura dirigint als excursionistes per un tram assenyalat, tot i que encara es poden trobar brètols baixant pel dret i acabant de malmetre el poc que resisteix.

Però els nostres excursionistes, aliens a aquest fet, encaraven la pujada cap en cim desprès realitzar l’aturada obligada al coll del Verdet i de sobrepassar la primera i divertida grimpada del matí. Amb el cim a la vista encara els hi quedaven un parell de grimpades per coronar el pollegó superior, les quals van superar amb nota i per fi celebraren plegats l’arribada al cim del Pedraforca (2506 mts).

Aquells van ser moments per les abraçades i felicitacions, l’entrepà, fotografies, paisatges i per gaudir de la satisfacció personal i interior de cadascú, tant la dels novells com la dels bragats en el Pedraforca. També va haver temps per a saludar a un vell company masquefí que arribà al cim durant el temps que el grup hi va estar.

La baixada es va realitzar per l’enforcadura i complint amb el traçat marcat per a no degradar la muntanya. Relliscades, caigudes, emprenyades, tacos i rialles. Que seria de la tartera del Pedraforca sense tots aquests motius? Cansat ja, el grup arribava de nou al refugi i d’allà al cotxe. Unes claretes a Saldes mentre es pesaven les fotografies els uns als altres.

Al final, nous amics i abraçades. Acomiadaments a l’aparcament de Saldes i, com sempre, l’energia i les bones vibracions del Pedraforca feien pensar en que aquell grup de persones estarien unides d’alguna manera molt especial en el futur. I és que el Pedraforca sempre ha estat una muntanya màgica.